Entrevista Marc Balaguer

Ja destacaves com actor al grup de teatre del CP Sant Vicenç?
No. Havia fet Pastorets, Peter Pan, i molts musicals. Però això del cine no va començar fins que ens van venir a fer un càsting.
Per triar els cinc nens de la pel·lícula Herois entre 500 de tot Catalunya.
Són càstings que fan a molts grups de teatre. El meu germà Oriol i jo ens vam classificar fins al final del primer càsting. Després em van cridar per dos o tres més i al final em van triar.
I et vas fer famós.
No tan com ara. El boom ha estat per sortir a la tele amb Polseres Vermelles. Només el primer capítol i només per internet ja el va veure més gent que tota la que va veure Herois al cine.
Et reconeixen pel carrer?
Molt sovint, sí. Els que et venen de cara a parlar de la sèrie encara. Però aquests que et van mirant dissimuladament com un bitxo raro m’«agobien» una mica.
No portes be la popularitat?
És que tinc 2.100 agregats al Facebook i mil sol·licituds esperant que els accepti com amics.
Però dius a tots que sí?
Si tenim algun amic en comú sí, perquè a vegades posen vídeos o fotos o comentaris de la sèrie i m’interessa.
Què et diuen?
Tot són elogis, m’agrades molt, ets el meu ídol, però exageren tant que arriba a un punt que et pot fer mal perquè t’ho pots arribar a creure. És molt incòmode… no sé, no m’agrada gens ser famós.
Potser es lliga més.
Vols dir? Jo no he notat.
Admiradores?
Moltes. Ara quan miro el Facebook m’estresso tant que al final m’he desconnectar.
Facebook per tu ha deixat de ser una eina de comunicació amb els amics?
Totalment. He hagut de treure totes les meves fotos personals
O sia que Polseres vermelles ja té legió de seguidors. 
Som líders d’audiència i es parla de la possibilitat de prorrogar els 13 capítols inicials.
L’altra sabadellenca de la sèrie Joana Vilapuig va arribar a Polseres de la teva mà?
No, ella va passar el càsting amb La Faràndula i ja la coneixien com a germana de la Mireia Vilapuig d’Herois.
A Polseres Vermelles et van triar entre 900 candidats.
Sí, (mirant abaix amb timidesa). Molta sort.
Ja està clar que això serà la teva vida professional?
No ho sé. M’agradaria dedicar-m’hi, però potser estudiaré alguna altra carrera.
El teu personatge a la sèrie, Toni, és autista?
Havia de ser-ho, però al final, quan ja havia fet cursets especials d’interpretació, li van rebaixar al meu personatge el grau d’autisme. Ara només és síndrome d’Asperger.
Veig que parles normal i no fas ganyotes. Són exigències del guió?
Sí, el personatge és així. Em van fer mirar A quien ama Julien Grape perquè m’inspirés en el paper que fa el Di Caprio.
Tot el que passa en la sèrie està inspirat en l’experiència real d’Albert Espinosa quan era nen?
Quasi tot. M’estic llegint el seu llibre Groc i algunes coses són idèntiques.  Li van tallar la cama per un càncer i va estar a nou hospitals.
També va fer una colla d’amics?
Sí, es deien Los Pelones. Com a la pel·lícula Cuarta Planta.
El Toni parla telepàticament amb el Roc, que està en coma. Això també és cert?
No. Jo crec que això és el punt de ficció que li han volgut posar. S’ho han inventat els guionistes perquè tots els polseres poguem parlar a través del Roc.
Despertarà el Roc algun dia?
Aaaaah! (enigmàtic).
Com va anar el rodatge?
Molt intens. De juliol a octubre vam viure a una casa de colònies i cada matí anàvem a un hospital abandonat de Cabrils on rodàvem.
Us heu fet amics?
Molt amics. Alguns ens veiem cada divendres a classe de teatre a l’escola Nancy Tuñón de Barcelona.
Com s’arriba a pilotar amb tanta destresa una cadira de rodes?
És fàcil. Jo amb dos dies ja feia el cavallet.
El Kodak Theatre espera

PD: Informació treta de Cara a Cara